Saber detectar els sabotejadors requereix intel·ligència
Quan sento molta remor conspiranoica, sempre em fa molta vergonya la indigència argumental que la justifica, però no pas perquè les referències a conxorxes secretes dirigides des de Madrid no tinguin fonament (seria absurd de negar-les), sinó perquè quan errem el tret apuntant on no toca estem fent el joc als mateixos sabotejadors i fins i tot podria ser que estiguem sent manipulats per ells per a que mirem cap a un altre costat.
D'entrada, per definició els agents sabotejadors són molts i mai no són personatges públics de primera línia, i això és perquè com que han de ser molta gent, no és tan fàcil corrompre els nostres líders principals atès que serien massa cars. Els nostres líders haurien de ser persones sense família i sense patrimoni per a evitar que puguin ser judicats i embargats per la seva feina però, com que no és el cas, han esdevingut gent poruga i fàcilment manipulable. O sigui que no hem de confondre aquells que prenen decisions amb alguns dels seus assessors.
Per definició, els sabotejadors han de passar absolutament desapercebuts i no poden significar-se mai perquè serien detectats. Si són detectats podrien perdre la confiança dels seus caps també intermitjos i ser apartats dels llocs on són útils a Espanya. No és tan fàcil trobar persones situades en llocs intermitjos i sense pretensions d'ascens, que estiguin satisfets amb allò que puguin cobrar per a les seves tasques de sabotatge. En conclusió: al sabotejador no els veuràs perquè no se'l veu. Al sabotejador cal trobar-lo sabent on cal cercar-lo.
Tot plegat, no és tan difícil i és veritat que comentant aquest tema m'he trobat força gent, tant persones assenyada com d'altres de conspiranoiques, que són conscients de les característiques esmentades, però que o grinyolen per excés (quan estan convençuts de la presència de sabotejadors a tots els àmbits de la vida política i econòmica) o grinyolen per defecte (quan creuen que els conspiradors, malgrat que invisibles, són molt poquets i sempre pròxims al poder).
Els Americans havien estudiat molt bé les tècniques de sabotatge i les diferenciaven de les pròpiament militars. Fins i tot havien distribuït manuals arreu de sudamèrica com a reforçament de reraguarda de les seves intervencions. La idea principal era que les petites dificultats que afectaven el dia a dia dels ciutadans dels règims que calia desestabilitzar eren immensament més útils que no pas les accions polítiques o econòmiques. Per exemple, deixar-se les aixetes obertes (no les des casa) generava molèsties ciutadanes, col·lapse dels serveis, mala imatge dels administradors i en conseqüència malestar de la població envers els seus dirigents. A més a més, si es feia amb discreció no comportava cap risc per al sabotejador.
Per a saber on cercar els sabotejadors a casa nostra cal començar eliminant de la llista tant els llocs visibles com els líders porucs i també els àmbits polítics i econòmics perquè generen molt de debat i estan sotmeses a una munió d'influències. Així, doncs, cal cercar els sabotejadors en àmbits més tècnics, allunyats dels focus i que afectin de manera troncal el possible revifament -o tot el contrari- de la consciència catalanista (sabem que històricament, el principal objectiu d'Espanya ha estat l'extinció de la llengua catalana i dissimular aquest objectiu ha estat històricament el segon gran objectiu d'Espanya).
Cal cercar on es generen els petits entrebancs aparentment tècnics o burocràtics que acaben anorreant la nostra llengua. Però no perdem el temps amb els responsables perquè un líder poruc no pot ser un agent a sou de l'enemic. Per exemple, és obvi que Madrid posa excuses estúpides per a impedir que es vegi TV3 a València (que si els manca un multiplex o si en manque dos), però allò més important que cal saber és qui és el responsable dintre de la Generalitat de Catalunya de que no es pugui veure la televisió valenciana al Principat (perquè qui sigui, no solament està reduint el nostre ventall d'opcions televisives possibles en la nostra llengua sinó que a més a més està donant a l'enemic excuses sobre la manca de correspondència).
Aquest és un exemple de sabotatge determinant per mantenir la transmissió generacional de la nostra llengua. I com aquest hi ha molts altres exemples.
